The final nail in the coffin

Fa temps que no escrivia al blog. Els esdeveniments tan ràpids e intensos que junt amb la feina no em deixaven temps per pair i reflexionar però ahir, pujant una muntanya i amb la soledat del cim em va venir al cap que el famós 155 es l'últim clau del bagul a on ha anat dipositant-se, en capes perfectament organitzades, la meva espanyolitat.

Temps era temps que jo era un nen com molts d'altres, de finals dels 50 i principis dels 60, que anava a escola, formavem al pati per escoltar l'Himne Nacional (Espanyol, es clar) cada dia, fèiem les classes en castellà, estudiavem una assignatura que es deia Formación del Espíritu Nacional i els Principios Fundamentales del Movimiento que no eren precisament les Lleis de Newton.

La veritat es que no se si vaig ser adoctrinat o no o sobre que, doncs era una de les Maries i ja us podeu suposar el cas que li fèiem.

Mes tard, a l'Institut vaig viure la pena de mort de Puig Antich i les protestes associades i potser per la mateixa època algunes manifestacions a Sabadell. Encara recordo com a un professor de l'escola d'Anglès li van treure un ull amb una bala de goma mentre mirava des de un segon pis les actuacions dels  Grises. D'això fa molt de temps i no sembla que hagem avançat gaire.

En qualsevol cas la política em queia molt lluny i em vaig centrar mes en la física a on les Leyes del Movimiento no estaven imbuïdes de idees fascistoides.

El temps va passar, vaig fer el Servicio Militar a milícies de la Armada, vaig jurar bandera com tants i tants espanyolets, vaig votar la Constitució i patir amb el 23F.

I sincerament, mai em vaig plantejar la meva nacionalitat. Insisteixo, mai he sigut gaire d'aquestes coses i en qualsevol cas semblava que tot prenia un caire positiu amb una democràcia naixent que empenyia Espanya cap a Europa.

De fet, al meu destí al Servicio Militar vaig estar com oficial d'enginyers d'armes navals a la Inspecció de Ferrol a on es comprobava la qualitat de la construcció de corbetes, portaaeronaus i el Príncep d'Asturies,  havia parlat en català en públic multitud de vegades amb companys catalans sense cap problema.

El bagul no existia i veia l'independència de Catalunya com el refugi de uns quants idealistes, respectable però amb poc recorregut.

Però un bon dia, un tal Mariano es va dedicar a recollir signatures per declarar inconstitucional un Estatut que no tan sols havia passat totes les seguretats i consultes jurídiques, tan del Parlament com del Congrés sinó que va ser aprovat a les dues càmeres i en referèndum a Catalunya.

Aquell dia, aquest registrador de la propietat va començar a construir la base del bagul.

Però es clar, un bagul que únicament te base no guarda gaires coses i el cadàver pot caure per els costats. Es va necessitar ajuda, tan de altres partits que s'havien compromès a aprovar lo que decidissin els catalans com del silenci de Sa Majestat.

Be, ja tenim el bagul amb la meva espanyolitat a dintre però encara era viva, tens molts amics i coneguts a Espanya, has estat sovint a altres "regions" i a la capital i sincerament, els usos i costums costen de esborrar-se. Per tant tot i que en Mariano s'afanyava a la seva feina d'enterramorts i ja havia posat la tapa, encara quedaven escletxes per les que podríem salvar quelcom.

I de cop va aparèixer en Felipe, que semblava podria arreglar una mica la cosa i començar a desmuntar l'artefacte, que bona falta feia la fusta a altres llocs.

Però en Felipe es va treure els claus i el martell de la butxaca i en comptes de fer de mitjancer, feina que li tenia encarregada la Constitució que tots tan veneren, es va dedicar a començar a clavar.

De fet en Felipe i en Mariano s'ho van agafar amb tant entusiasme que aviat tenien el bagul tancat i ben tancat.

I finalment van trobar l'ultim clau, un que posava gravat 155 i el van clavar amb energia i alegria corejats per l'oposició.

I vet aquí a on som ara. El 155 es lo que tanca definitivament qualsevol possibilitat d'arribar a un acord entre Catalunya i Espanya que no impliqui l'independència de Catalunya.

Es la seva existència i el fet que el poden aplicar la raó definitiva per defensar la República Catalana davant de Federalista o Autonomisme i no se si inclús de una possible confederació.

Els fets actuals son d'una gravetat extrema doncs s'ha utilitzat una llei que no permet fer lo que han fet (al menys en l'opinió de molts juristes) i ha sigut aprovada amb :

214 vots a favor de PP, PSOE, Cs, UPN i Foro Asturias, 47 vots en contra d’Units Podem-En Comú Podem-En Marea, ERC, PDeCAT, PNB i Bildu, amb el president Montilla escaquejant-se hàbilment de la votació i fent una sèrie de declaracions posteriors similars a les que fa qualsevol maltractador sobre la seva dona.


I fixeu-vos la aberració que de 24 senadors catalans, tan sols 3 van estar a favor de la mesura.

I aquest fet es molt greu doncs deixa molt clar que la Autonomia de Catalunya no es tal, es simplement una llibertat vigilada que recorda talment la famosa cançó de La Trinca "El Califa".

L'única forma de ser lliures es abandonar definitivament el pis i començar una nova vida en que parlarem amb Espanya com a iguals. Això no vol dir que hagem d'esta barallats, que hagem d'aixecar murs de odi o indiferència, no.

En fi, adéu Espanya,  que ara ets al baguls dels records, ben tancada per obra i gràcia d'en Mariano, d'en Felipe, de Pedro i de tots aquells que encara no han entès res o entenen massa i benvinguda República,  tindrem molta feina per fer-te créixer però tenim l'obligació moral amb el futur de fer-ho.