Imagina’t un país capaç de defensar els seus dret en pau i sense aire a les provocacions

Avui ha sigut un dia especial, especial i per que no dir ho, esgotador.

Arribar a l’escola Joanot Alisanda molt aviat, esperar a la nit, comunicació del cens universal, arribada de les urnes i apertura dels col·legis i de cop, las xarxes s’inunden de missatges, vídeos sobre una violència exercida contra aguns col·legis a prop. Una violència extrema, que ratlla el sadisme.

Tots preocupats, nerviosos, seguint la situació. Han entrat al Nostre Llar a Sabadell, a Barcelona hi han mes de una escola en setge.

Arriben missatges demanant mes gent a aquí o alla, els sistemes informàtics reben atacs DoS... en Millo somriu satisfet a la seva cadira...Els hi hem desactivat el referèndum un altre vegada.

Pero aviat comencem a votar, primer manualment. Al darrera, els tècnics treballen per que els programes funcionin correctament i sortejar el DoS, al Nostre Llar han repelit la policia i aviat poden tornar a votar. Les urnes es reprodueixen com els caps de l’Hydra.

Arriben notícies de Girona, en Puigdemon ha votat a un altre lloc i l’escola Ramis reb lkatac devastador de la policia estatal.

Pero les imatges de la violència no cessen. Veus els ciutadans rebent estoicament les garrotades de... diguem ho clarament, de les forces d’ocupació pero no es mouen i aviat les empenyen endavant, sense violència, caminant i posant l’altre galta quan cal pero sense un pas enrera.

Veiem a la Marta que li trenquen els dits. Escenes de sadisme que quan les escoltes de la seva veu et donen una pena infinita i una rauxa per continuar.

Sembla que algú ha rebut un impacte de una pilota de goma (munició prohibida a Catalunya) a un ull i es al quiròfan.

Però poc a poc, els sistemes informàtics tornen a la vida. La gent pot votar i aprofitem l’ocasió per fer societat amb amics que fa temps que no veiem fa temps, parlem amb desconeguts units per el mateix objectiu o muntem un dinar de tota la família, com si fos Nadal.

Al Joanot tot en calma, ja la gent porta els nens, que juguen per la plaça, tothom segueix preocupat per les imatges que arriben i no podem mes que indignar nos per la Proporcionalitat de l’actuació de les forces d’ocupació. No entenc quina proporcionalitat hi ha quan no hi ha violència per part dels altres, tan sols una ferma determinació a defensar el seu dret a expressar-se i que tant terror fa a alguns.

De mica en mica tot s’acaba, les llargues hores de presencia arriben a la seva fi i amb la plaça plena de gom a gom s’acaba la jornada i tanca el col·legi.

Han sigut 15 dies de setge, amb un Gobierno, Fiscal i Tribunals, donant contínuament pals de cec sense saber per on anaven realment els trets. Paperetes impreses fa 6  mesos, urnes xineses de plàstic, sistemes informàtics resilients, webs que reapareixen...

Per fi, Catalunya ha votat i ara estem pendent de un resultat que desconeixo.

Mentrestant a la cort de un rei desaparegut, insisteixen en la proporcionalitat, que no ha existit referèndum, que l’han desactivat, i altres bestieses per l’estil.

No se quin sera el resultat ni crec que realment sigui molt important. Avui, un poble, transversal en tots els sentits, obres, profesionals, empresaris, joves, adults, gent gran han defensat el seu dret a decidir davant un estat enfurismat, fora de si que tan sols sap trobar a la violència l’expressió de les seves frustracions.

El No Tenim Por ha resonat un altre vegada, el pacifisme s’ha enfrontat a la violència i al menys aquesta vegada, ha guanyat.